Com, i per què, aconseguir un desenvolupament equilibrat.

Com, i per què, aconseguir un desenvolupament equilibrat.

Relacionat amb el article anterior Realització i competitivitat, hi ha un tema que entenc que pot ser interessant comentar amb una mica de detall, donat que ha sortit també en alguna altra xerrada sobre paternitat i maternitat conscient, i és la conveniència de procurar en els nostres fills un desenvolupament integral de les seves capacitats, especialment aquelles que, per qualsevol motiu, observem que tenen una major dificultat en dur-les a terme. Hi havia, per part d’alguns pares, dubtes sobre fins a quin punt s’havia de promoure en els nens aquestes activitats, per a ells difícils, o bé era millor deixar que, per dir-ho així, tot seguís el seu curs sense haver de fer cap acció específica.

En la plataforma educativa que difonc en la web agrupo les capacitats genèriques del nen, i per extensió de l’ésser humà, en tres grans àmbits, un intel·lectual que fa referència a tot allò relacionat amb la capacitat tan de veure i comprendre les coses com d’integrar-les en una visió del món i de si mateixos determinat (claredat, lucidesa, visió, noció d’identitat, etc ….). En una frase curta: El saber i el saber-se.

Hi ha després un segon aspecte emocional, que inclou la capacitat de relacionar-se amb els altres donant peu a emocions de grat i desgrat, la gestió de la pròpia felicitat i, també, l’ús i gaudi estètic (alegria, pau, benestar, simpatia, gestió del gaudi de les coses i de si mateix, interès, voluntat, etc …). El voler, el estimar, i el estimar-se.

Finalment, hi ha un tercer component energètic, en el qual té cabuda tot el que fa esment a la capacitat de fer, d’interaccionar amb la realitat i de gestionar-se a ell o ella com a autor d’aquesta interacció (seguretat, confiança, força, disponibilitat, calma, vitalitat). És el manegar, i el manegar-se.

A partir d’aquí, la meva proposta en aquesta xerrada va ser que vetllessin per un desenvolupament equilibrat dels seus fills en aquests tres àmbits, bàsicament perquè el que ara ells com a mares o pares no incitessin a exercitar ho acabaria fent la vida més endavant, possiblement de manera menys gradual i més abrupta.

Il·lustraré aquesta afirmació amb un exemple que, tot i que és possible que afortunadament cada vegada es doni en menor grau, és bastant arquetípic: el nen o la nena que treuen bones qualificacions però que en educació física amb prou feines sap donar una tombarella, i a qui, i aquest es l’error, se’l acabarà validant l’assignatura tot dient-li, a més per part de tot el món, que es segueixi esforçant en els estudis perquè això “és el seu fort” i no les flexions ni el “Plinton”. Això, que pot semblar molt pràctic, esdevé en realitat una condemna, perquè aquest nen, o nena, veu negada la possibilitat de ensinistrament i desenvolupament en les seves capacitats físiques, alhora que se li dóna com a solució alternativa per afrontar aquest tipus d’assumptes un exercitament al màxim de la seva intel·ligència, la qual cosa donarà peu, en tant aquesta proposta es mantingui, a persones adultes amb una capacitat molt limitada d’afrontaraspectes relacionats amb l’energia, des de fregir un ou fins emprendre amb decisió i seguretat qualsevol tasca . Això sí, sabran donar moltes explicacions i esperaran que aquestes explicacions els treguin d’aquests entrebancs, sovint amb resultats molt minsos,  i generant neguit tant en ells com en persones properes.

Ara bé, si s’hagués seguit practicant aquests exercicis físics fins assolir un mínim acceptable (sense pretendre que es convertís en cap atleta, però sí, seguint amb l’exemple, algú capaç de donar una tombarella amb una certa soltesa) aquest nen o nena no tan sols no hagués rebut el missatge que era “maldestre”, sinó que hagués descobert experimentalment, i per tant hagués integrat, que sí que podia donar-la i, de pas, trobar amb la pràctica que és una cosa que pot arribar a ser fins i tot divertida.

Quina és la clau per afavorir aquest desenvolupament? Dons procurar les condicions perquè, amb l’ajut i les dosis necessàries de paciència i constància per part dels adults, se li permeti descobrir-se primer en la capacitat i després en el goig de l’expressió d’aquesta capacitat. I aquest goig no tant per l’obtenció de cap nota o meta, sinó en la manifestació en si mateixa, sigui donant cabrioles, fent un dibuix, o integrant una explicació de natura, història o matemàtiques a la seva composició del món.

Aleshores, en tant s’aconsegueixi despertar aquest goig conscient en l’expressió natural d’aquesta capacitat, no tan sols arrancarem de soca-rel qualsevol espurna de negació o incapacitat, sinó també de tasca esforçada. Tots els nostres fills (i, per extensió, tots els adults) poden exercitar aquestes capacitats i desenvolupar-les en la mesura de les seves possibilitats, sense per això haver d’acabar sent, i molt menys exigir-los, cap Messi, ni Pavarotti, ni Einstein, però sí algú que pugui gaudir i expressar plenament l’energia, l’amor i la intel·ligència que, per poc que hi parem atenció, trobarem en cada cosa que pensin, facin o sentin. En ells i en nosaltres.

 

Si aquest continguts et semblen interessants, subscriu-te a la Newsletter per rebre periòdicament informació sobre claus per contribuir a un desenvolupament equilibrat i feliç dels teus fills.

Si el que vols és tenir a disposició totes les possibilitats que aquesta pàgina t’ofereix respecte a l’educació i el creixement infantil, si us plau, mira’t la secció Curs.

I si prefereixes fer una consulta personalitzada sobre un tema o situació concrets, visita la secció Consulta.