Envers una maternitat i paternitat conscients.

Envers una maternitat i paternitat conscients.

La meravella de ser pares.

Ser mare, ser pare, és sens dubte quelcom meravellós. Una vida es posa a les teves mans perquè la cuidis, la protegeixis, la instrueixis, la orientis … en definitiva, perquè li donis el millor de tu fins que, arribat el moment, es llanci a viure la vida pel seu compte, amb el teu llegat i la seva pròpia aportació. Sí, realment és una cosa magnífica, quelcom que moltes persones, tot i haver passat per més d’una dificultat en el procés, cataloguen sense dubtar-ho com el millor que els ha passat a la vida.

A més, és evident que aquesta vida com a tal és quelcom bonic, molt bonic, portadora en la seva essència d’una plenitud joiosa que, especialment en els seus primers anys, els pares, i per extensió qualsevol adult, solem gaudir amb alegria ja que aquest goig infantil no ens és aliè, ressona en nosaltres, és una cosa que reconeixem i que segueix estant present, enterrat potser sota el pes d’una vida adulta exigida, però amatent a despertar per poc que pugui sintonitzar amb la innocència d’un balboteig, un riure, un petó, o fins i tot un plor.

La infància, una potencialitat pendent de cristal·lització.

Malgrat això, també podem dir que aquesta potencialitat que reconeixem i en la qual ens reconeixem sembla no cristal·litzar amb el pas dels anys. Tota o almenys bona part d’aquesta joia infantil es perd pel camí en el trànsit a la vida adulta, ocupada en major o menor mesura per responsabilitats, tribulacions, maldecaps, disgustos, etc … que en el millor dels casos conviuen, sinó ofusquen, aquesta felicitat i goig que de forma tan evident emergeix als primers anys d’infantesa, en qualsevol època o generació.

Quelcom hi ha, doncs, que fa trontollar el procés de creixement infantil, alguna cosa és susceptible de malmetre’s i  acabar provocant en la infància, i especialment en l’adolescència, actituds de desatenció si no rebel·lies, comportaments absents, capritxosos o díscols, per no parlar de desànims, angoixes, o fins i tot depressions, que tracten de suportar-se de la millor manera per part de tothom però que sens dubte van minant aquesta alegria innata fins a fer de la vida dels nostres fills, a mesura que van creixent, un camí almenys tan dificultós i feixuc com el que estem vivint nosaltres.

Els processos que incideixen en el desenvolupament de la personalitat infantil. Primers passos.

Què és el que passa ?, quins esdeveniments tenen lloc en el procés d’educació, creixement i socialització dels teus fills, processos d’altra banda necessaris, que acaben fent borrosa aquesta llum tan refulgent? I, en tant mare, o pare, què és el que pots fer al respecte? Com a primer pas per a respondre a aquestes preguntes, podem veure que, amb caràcter general, en els primers tres o quatre anys de vida, la família i, per extensió tot l’entorn, sol proveir a la nena o el nen d’un ambient que en té cura i l’estimula habitualment de forma afectuosa, de manera que ell, o ella, pot assentar els fonaments de la seva personalitat en base a aquest intercanvi eminentment positiu. No obstant això, a partir dels tres o quatre anys aquest mateix entorn que fins ara sempre es relacionava de forma afirmativa va a començar a transmetre un model de comportament social, familiar, educatiu, etc … vigent en la societat en què viu,  i al que ell, o ella, s’hi haurà de adaptar. I és en aquest procés de transmissió i adaptació al model on el nostre petit protagonista es trobarà amb realitats diferents a les que fins llavors conformaven tot el seu món, i començarà a sentir, per exemple, que això no es fa, o no es diu, o no es toca, i descobrirà que fer, dir o tocar en determinades circumstàncies comporta conseqüències que ja no seran sempre agradables, més aviat a vegades tot el contrari, i per tant haurà de reaccionar i situar-se davant aquests estímuls ara dispars. Serà a través d’aquestes reaccions i respostes on es formarà, o deformarà, la seva personalitat, en tant el seu entorn tingui en compte, o no, determinats paràmetres a l’hora d’afrontar aquestes dinàmiques, com per exemple aquesta realitat essencial immensa que segueix bategant en ell, o en ella, o les formes i maneres per preservar-la i potenciar-la al marge de (o, millor dit, a través de), comportaments puntuals, siguin de la naturalesa que siguin.

A més, aquest model, que es transmet sempre amb la millor de les intencions perquè, entre altres coses, tots els adults van rebre al seu dia una instrucció similar, va creixent en complexitat, (del “això no es diu”, a “això encara no ho pensis s’ha de dir “) la qual cosa provoca, així mateix, que augmenti també la complexitat de l’entramat mental que la nena o el nen ha de crear per poder integrar-(això a casa si, però a casa dels avis no, i en la dels oncles de vegades. Això em diuen que no ho faci, però els grans ho fan, i quan ho dic s’enfaden amb mi). Un nen o una nena que, d’altra banda, i com a persona que és,  mestressa d’una intel·ligència i d’una sensibilitat, començarà a treure conclusions sobre si mateix i sobre un entorn que, als seus ulls, hi haurà passat de valorar-lo per ser (tot el que faig fa gràcia) a valorar-lo per la manera de ser (si sóc d’aquesta manera faig gràcia, i si no, no). A més, aquest model sempre porta, de manera evident o subliminal, un corol·lari pertorbador: “no tan sols, com veus, aquest reconeixement i valoració, que abans se’t donava de forma permanent i gratuïta (i en la qual un nen petit, i per tant dependent de l’entorn, basa la seva primera noció de felicitat) ara te’ls has de guanyar amb el teu comportament, sinó que, a més, en el futur també serà així, perquè si aprens a portar-te bé de gran la vida et somriurà: les coses t’aniran bé, tindràs una bona feina, tothom et voldrà i en concret una persona et voldrà molt i seràs feliç, etc … .. però si no ho aconsegueixes, no “.

A partir de les conclusions que el nen o la nena treu d’aquesta realitat que se li presenta, i que ha d’afrontar, s’obre una casuística de possibilitats i alternatives d’actuació efectiva per part de pares i educadors el relat del quel excedeix, en extensió, les possibilitats d’un article, però que pots conèixer a través del servei de la Newsletter d’aquesta web. D’altre banda, si vols tenir al abast totes les possibilitats d’aquesta proposta, mira’t la secció Curs, i si el que prefereixes es fer una consulta directa sobre un tema o situació concrets, visita la secció Consulta.